"Ara entenem com es sentia..."

Ara feia dies que no m’arribava cap comentari informal sobre l’eportafoli, i justament, ahir me’n varen fer un altre, i de ben bo. Per tant, un nou indici de l’evolució viscuda en el grup de referència de la meva tesi. 

Dos alumnes que han fet el Pràcticum I, assignatura a tercer curs del pla d’estudis de Grau d’Educació Infantil a la UIB, han fet un bloc com a projecte de millora per a l’escoleta en la que han fet el Pràcticum. Com demanava la normativa del Pràcticum, l’escoleta va demanar aquest projecte de millora, i les alumnes ja varen escollir el centre tenint en compte el seu interès envers aquesta tasca. Fins aquí, tot anava bé i sense problemes. 

Però va arribar l’hora de la posada en pràctica, i els va sorgir un problema amb el que no contaven: la resistència del professorat. Apart d’això, a més, la problemàtica relacionada amb l’actitud negativa, és la manca d’habilitats tecnològiques del professorat del centre, que les alumnes varen observar, per a mantenir el bloc que iniciaven. Per tant, per tirar endavant el seu projecte de millora, les alumnes varen tenir que iniciar el bloc, fer sessions amb el professorat per ensenyar-los el funcionament de les eines, i sobretot, fer una tasca de foment i promoció de la tecnologia a l’educació. Sense dubte, un esforç molt important, tant d’hores presencials com a distància, així com una pressió socioemocional envers la direcció del centre i el claustre del professorat. 

El diagnòstic de les alumnes de les raons per aquesta resistència al centre entorn a la tecnologia sembla bastant encertat i mostra la capacitat crítica i reflexiva assolida per les alumnes de la UIB: les dificultats tècniques del professorat, que ha d’invertir temps i esforç per manejar les eines i fet que tot i que la Direcció del centre exigeix aquesta nova tasca, però en canvi, no dóna facilitats per a realitzar-la. És a dir, el professorat no té temps disponible al centre ni compensació econòmica per aquesta nova tasca. Fàcil entendre, per tant, les resistències, que diagnostiquen les alumnes, des del meu punt de vista, amb molt d’encert. 

 El fet és que contant la seva experiència a classe, mentre esperaven començar una altra classe, em diuen: “ara t’entenen, ara sabem com t’ho has passat i el que vares sentir! I pitjor encara perquè naltros erem trenta i a l’escoleta són molt menys”. I vàrem riure molt tots i totes. No vaig voler insistir, i em vaig limitar a dir “ sí, sí, és tota una experiència” però clar, la veritat i honestament, és que els agraeix molt el reconeixement a un esforç fet amb molta intensitat. Bé, res més, una breu anècdota per mostrar una nova evidència en context de l’evolució d’actituds entorn a la tecnologia a l’educació.