Aquest hivern està essent molt dur... de nou. A més de la feina del curs, la feina de la revisió teòrica de l’eportafoli, la feina de seguiment del projecte en tres grups etc, etc... hi afegim problemes amb alumnes, el resultat és una muntanya russa d’emocions. Una vegada vaig sentir que un dia en el què no s’ha plorat ni rigut, és un dia perdut, doncs, en aquest projecte, no he perdut ni un dia, perquè cada dia, he tengut una petita alegria o una gran tristesa... Tal vegada, per ser realistes, segur que no he rigut plorat o rigut cada dia, però el ue sí és segur és que ganes no me n’han faltat.
El fet és que tenc una alumna que té problemes per complir l’horari de Pràcticum, i me’n responsabilitza. M’ha acusat de no ajudar-la, i de no sentir-se recolzada per mi. I ha fet el que m’esper cada dia que passi, que em demanin un favor perquè es suposa que elles me’l fan a mi ... n’hi ha que no pensen que aprenen, només pensen que em fan un favor, què trist.
M’ha preguntat: i tu, et sents recolzada per naltros amb els blocs?
Jo li he dit: Sí
I res més, no n’hem dit res més, m’ha seguit parlant malament de tot el que pensa de mi, i no fa falta dir que no es res bo. M’he sentit molt malament, perquè vertaderament no puc fer res, no puc permetre que l’horari de Pràcticum no es compleixi, però el que més mal em sap encara, és que es relacionin totes aquestes coses com deutes que jo tenc amb el grup. Jo faig tot el que puc, atenció 24 h al dia, 7 dies a la setmana, 365 dies a l’any. Si em demanen ajud, estic sempre disponible, he fet sessions de tot tipus, he contestat correus a totes hores.. no valoren aquest esforç? Es veu que no.
Realment, aquest suport que diu que tenc, i que jo li vaig confirmar sense posar-ho en dubte, no ha estat tan absolut com ella es pensa o m’ha fet veure, ni molt menys. Molts de dies m’ho he passat molt malament, vent tantes resistències i tantes dificultats...
Però, per sort, entre disgust i disgust, també vaig tenint alegrietes que m’animen i em mostren dia a dia, que tot va millorant, poc a poc, tot i les dificultats, i que a aquestes altures ja hem fet un bon recorregut. Fa poc una alumna m’ha dit que el seu jove li recomana molt que faci un bloc perquè és el futur i que molts de mestres ja ho estan fent. I l’ha telefonat expressament per dir-li, perquè ha vist que, durant aquesta setmana, el Diario de Ibiza ha publicat notícies sobre la I Trobada de blocs educatius d’Eivissa, Eiviblocs. Hem rigut mentre em contava l’anècdota, perquè les expressions informals que usava i l’entusiasme que em demostrava l’alumna del seu jove, eren còmiques i gracioses. Però de tota manera, jo reia de bona gana, més enllà de l’anècdota, perquè poc a poc, les alumnes s’estan trobant en situacions informals, fora de la Universitat, que els confirmen el que vieun dins la Universitat amb el projecte d’eportafoli. I quan elles se n’adonen de què entenen el context i que estan informades sobre el tema i que en saben, reaccionen amb alegria, oblidant les dificultats inicials, i afortunadament, algunes m’ho venen a dir.
